“Un desviament fortuït: Lamb, Miró i els expressionistes abstractes”

Un assaig de catàleg

Traducció de l'espanyol per Agnès Toda i Bonet

L’audàcia de forma i color, les formes simples amb significats complexos, i una combinació de criatures fantàstiques que sorgeixen del subconscient –aquestes són les marques que caracteritzen al difunt surrealista Joan Miró, i al pintor contemporani Matt Lamb.  Però, en la meva opinió, les afinitats en relació al simbolisme visual entre aquests dos importants artistes, no provenen de cap influència directa del primer sobre el segon. No, el camí no és recte; es desvia fortuïtament a través de l’expressionisme abstracte, abans de passar sobre l’art pop, el minimalisme i el postmodernisme, per arribar, finalment a les portes del nostre mil·lenni.

En la meva qualitat de biògraf de Lamb, estic intrigat per les semblances i diferències a nivell formal i metaestètic entre l’autodidacte irlandoamericà i el desaparegut gran català. Ambdós tenen una similar carència pictòrica (les figures de Miró generalment són primes i desparellades, mentre que les de Lamb es distingeixen per ser arrodonides i suaus) que comparteixen en un apropament excedit: els dos presenten d’una manera discutible, una processó igualment estrambòtica d’animals, humans i híbrids concebuts d’una manera estranya que, per si mateixos, encaixen en la categoria d’inqualificables “altres”. I ambdós s’interessen per visions singulars que la resta de nosaltres desconeixem, malgrat que els seus respectius móns, figurativament, siguin molt diferents.

La sistematizació de Miró en relació als motius recurrents, desenvolupada a mitjans i finals de la dècada de 1920, va encapsular significats elaborats a través de símbols pictogràfics, que representaven desitjos baixos però elevades aspiracions: l’acte humà de la manipulació dialèctica dels elements límbics i cerebrals, bestials i celestials. Les combinacions de símbols que van escollir els artistes en qualsevulla de les seves obres, podien tenir diferents significats, segons el context. De la mateixa manera, moltes de les figures recurrents de Lamb, en un principi inescrutables, de sobte, poseeixen noms, històries i significats subtextuals, dins de l’obra de l’artista: l’Indi, l’Emperadora, l’Arlequí, els peixos voladors, el caball, els “espectadors”, el gos de dos caps, “el gos Groucho Marx” i el Rei de la Diversió, per anomenar-ne només alguns. Cadascuna d’aquestes criatures té, com a mínim, una personalitat superficial, dins de la més extensa filosofia de Lamb sobre “pau, tolerància, comprensió, esperança i amor”.

Més enllà d’això, trobem un vincle més important: l’ús del dibuix automàtic com una tècnica  de base per als surrealistes –entre els quals trobem: Miró, Dalí, Breton, Arp i Masson— construït sobre el caprici fonamental del joc literari de taula conegut com El cadàver exquisit (Le cadavre exquis). Un artista mou el seu llapis a l’atzar sobre el paper o la tela, de manera que permet que la sort i el subconscient dictin la composició i, així, erradica, efectivament, la racionalitat del procés creatiu. Se sap que Miró, en particular, va començar moltes de les seves pintures madures amb meticulosos dibuixos automàtics.

Per altra banda, Lamb comença cadascuna de les seves pintures a l’oli amb un procés automàtic que ell denomina “la immersió” i que es basa en submergir la tela en un tanc de pintura, concret, aiguarràs i una ben guardada “recepta secreta” d’altres materials. Mou la tela a l’atzar allí dins, i els ingredients barrejats al recipient afecten l’eventual pintura de distintes maneres. Després, aixeca la tela, en fa l’escorregut primordial i queda el fons de l’obra; la posa de cara amunt i hi passa pinzells, raspalls o, simplement, els seus dits. Es bas en la sort de l’atzar; aquest exercici és pura acció de pintura –a vegades llegat, altres staccato-, que només dura deu o vint segons, però que deixa un efecte perdurable en allò que eventualment serà l’obra acabada.

“No es tracta de pensar i planificar”, emfatitza Lamb, sobre aquest procés, “es tracta d’expressar emocions.”

La immersió, doncs, és una funció del subconscient de Lamb, a l’igual que la pintura automàtica va alliberar el vessant vertaderament inconscient dels surrealistes del domini del superjò. Diferents estudiosos han assenyalat l’automatisme del mètode de Lamb: més específicament la Dra. Michal Ann Carley, professora d’Art a la Universitat de Cardinal Stritch. Aquesta connexió es va ubicar en un prominent primer pla en motiu del 70è aniversari de la realizació de la peça Façana de Sir William Walton inspirada en el surrealisme, interpretada per la Coral de William Ferris, el 1993. La pintura de Lamb, Gran façana, de prop de 10 metres d’altura, va ser encarregada pel Centre Cultural de Chicago per commemorar la realizació de la gala, i es va basar en l’atzar i l’automatisme. Quan els que la van instal·lar, van posar, per error, un dels 64 panells en un lloc equivocat, Lamb ho va deixar tal com estava, en comptes de demanar que ho corregissin; va dir que aquell error era estranyament apropiat, ja que aquesta és la pedra angular d’una obra surrealista.

Els expressionistes abstractes van aprendre tècniques del surrealisme i les van utilitzar. Van detonar l’automatisme cap a l’hiperespai, de manera que van separar la línia pintada de la necessitat d’un referent literal i van aconseguir expressar emoció pura a través del color, el moviment i la superfície. Matt Lamb va utilitzar aquests tres elements durant els seus 20 anys de pintor figuratiu naïf, abans de començar amb els assajos d’abstracció el 2002. Les seves obres recents d’abstracció pura (que no són vertaderament “pures”, atès que sosté que encara hi pot veure dotzenes dels seus estimats “esperits”) encaixen amb el llinatge directe de l’expressionisme abstracte de mitjans de segle i estan igualment endeutades amb els desitjos desenfrenats del subconscient. Obres també es troben entre les pintures més cridaneres de la carrera de Lamb i podran arribar a ser les més importants. Alegres, sofistacades i infinitament variades, són miracles d’allò que la Dra. Carley denomina “textura mutant i excés cromàtic”, vertaderes variacions virtuoses  d’un mestre en la seva plenitud.

“Si hagués volgut que sortís així, no hauria pogut”, em va dir Lamb al seu estudi de Chicago, el desembre de 2003, mentre m’assenyalava un espectacular efecte que havia creat: un aflorament que cau en forma de cascada des de la tela, talment com si fossin fragments de vidre o geodes aiguamarines punxegudes que, per altra banda, semblaven tan suaus al tacte com la goma.

I, de fet, no podia haver planificat l’efecte, ni ell, ni cap altre. El cèlebre “Senyal Lamb”, junt amb les textures llises i daurades de la seva firma i els espectaculars remolins del procés de la seva “migració controlada”, són totes respostes improvisades a la interacció entre els sus materials, la seva tècnica durament guanyada, les profunditats obsidianes del seu subconscient i la seva encara més misteriosa captació, com si fos a través de l’inconscient col·lectiu, dels artistes amb els quals ha estat comparat: Van Gogh, Rouault, Dubuffet, Chagall i Franz Kline, només per mencionar-ne alguns.

Com suggereix el cas de Miró i Lamb, a vegades, no es tracta de què sigui el camí més transitat o menys transitat, sinó el que es desvia de tots dos en busca dels més meravellosos destins que, realment, valen la pena.