Tothom pensa que Joan Miró va escollir Mont-roig com un dels seus llocs de residència, però no és ben bé així. Jo crec que Mont-roig va ser qui va escollir aquest català universal, aquest mont-rogenc d’adopció, aquest fill il·lustre, perquè portés el nostre nom arreu de l’univers, i no solament arreu del nostre planeta. Per què, si no, va pintar les Constel·lacions? Algú em negarà que no pensés en Mont-roig? I quan va pintar La masia, en què i en qui pensava? El seu petit univers s’havia agermanat, de fet, i s’havia mesclat amb tot l’univers fins a esdevenir un «distret atent» i un «somniador despert». Així era Miró!

Els mont-rogencs i mont-rogenques sospitem que va existir una confabulació de la platja, les aigües, l’ermita, les pedres, els garrofers, les vinyes, els olivers, els ametllers,  els carros, els sinuosos carrers de la nostra vila, les canyes, el serè, els colors, les olors, les formigues, les carabasses i tota la nostra gent, per tal d’atrapar aquella persona que ja devia transmetre quelcom d’especial. Els nostres avis i pares, i tots els éssers de la nostra natura (potser sense saber-ho), van intensificar les seves voluntats per tal de captivar-lo, i ja ho crec si ho van aconseguir!

Des d’aleshores la visió de Joan Miró va traspassar la nostra realitat fins a aconseguir crear el seu món, i les nostres sospites s’han anat confirmant quan sabem que ell gaudia del do màgic que la natura li havia concedit. Unes declaracions seves així ho confirmen: «... per mi un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva. Un arbre és un personatge, sobretot, els arbres del meu país, els garrofers».

Neix un 20 d’abril de 1893 a Barcelona; el 1911 es recupera d’unes febres a Mont-roig; el 1920 resideix a París i als estius retorna a Mont-roig; el 1929 es casa a Mallorca amb Pilar Juncosa...

És home de camp i aquesta atmosfera l’acompanya pel món. Els mont-rogencs sabem ben bé que, a través dels quadres del nostre pintor, el nom del nostre poble és conegut arreu del món. L’arrelament de Miró al seu poble roman plenament confirmat en les paraules que F. Trabal va transcriure a La Publicitat:

«Jo crec que sóc qui és més al costat de Catalunya entre els pintors d’aquest país, malgrat que passi temporades fora. I així també ho creuen a l’estranger. Cap de les crítiques estrangeres no m’ha presentat mai com a pertanyent a un altre país. Sempre m’han dit català i prou. El meu nom veureu que sempre i a tot arreu és “Joan”, molt diferentment d’altres pintors de Barcelona que en són fora. Per la meva banda, us asseguro que on jo sóc més feliç, és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya.»

«El pur català crec que és Tarragona. Sóc molt més feliç anant en suèter i bevent amb porró entre els pagesos de Mont-roig  que no pas a París entre duquesses  en grans palaus  i amb esmòquing. Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig, mai pensant en París, que detesto.»

Quan s’escriu un article sobre un pintor amb una obra tan important com la d’en Joan Miró, no falten arguments de cap tipus, existeixen moltíssimes publicacions, catàlegs, articles, llibres, etc.; però als mont-rogencs ens agrada més parlar de les vivències i de les sensacions.

El 1975 —concretament a primers de novembre i en presència de Joan Miró— la Fundació que porta el seu nom a Barcelona, va rebre del poble de Mont-roig un garrofer. Aquest fet confirma plenament l’arrelament de Miró amb Mont-roig i aquest  garrofer nascut a Mont-roig i arrelat a Barcelona és el senyal inequívoc de la recíproca fidelitat, amor i immortalitat de Miró i Mont-roig.

Mont-roig és una terra que el va acollir; una terra que no sempre el va comprendre; una terra, però, que el va empènyer cap a la llum del nostre poble per esdevenir un català i un mont-rogenc universal.

Miró va ser sempre un lluitador antifeixista i un lluitador per la pau, amb un compromís cívic extraordinari. En el conflicte bèl·lic (1936-39) es decantà clarament per l’ajut a la causa republicana, la qual cosa li comportà, en els anys de foscor franquista, el menyspreu dels organismes oficials d’aleshores. A l’exterior, però, la seva fama i reconeixement eren d’una projecció inqüestionable.

Mont-roig i el Camp de Tarragona no són només uns indrets que van caracteritzar una determinada etapa de la vida de Miró o que poden relacionar-se amb un període artístic concret de la seva producció, sinó que són la referència imprescindible per poder interpretar la trajectòria d’aquest artista excepcional.

La casa de la Palmera (1918), Poble i església de Mont-roig (1919), La masia (1921-22), Terra llaurada (1923-24) o El carnaval de l’Arlequí (1923-24) són peces inexplicables sense conèixer el que Mont-roig representava per a Miró. Per ell, aquesta població ho era tot: força de la terra, essència del país, font d’inspiració, lloc de recolliment, contacte amb el primigeni i espai del transcendent. (1)

«Per mi, un quadre ha de ser com unes guspires... Cal que tingui una radiació, que sigui com aquestes pedres que fan servir els pastors pirinencs  per encendre la pipa.» (2)

«Els nens també somniaran  amb eixams màgics de papallones, amb l’inexistent casa de carrabiners de la platja de la Pixerota, libèl·lules d’ales roges que persegueixen una serp que rellisca en espiral cap a l’estrella-cometa , un conill que corre frenèticament pel vedat del marquès de Marianao, el pi d’en Baltasar, històries dels reis “moros” pujant a cavall la muntanya roja; i, potser algun privilegiat, veurà un somriure d’ales flamejants una nit de Sant Joan voltant les runes de Miramar, o unes mans volant cap a les constel·lacions sortint de les escletxes de l’Areny. Llavors els mitjans de comunicació de l’any 2000 tornaran a parlar de “Miró” i de Mont-roig.» (3)

Avui dono la raó a aquesta frase visionària. El món parla novament deMont-roig, i ho continuarà fent, gràcies també al gran artista irlandès: Matt Lamb.

El primer cop que vaig veure l’obra de Matt Lamb, a Horta de Sant Joan, em  sentí automàticament sorprès pels colors, les formes i la força que en surt d’ella. Vaig pensar, sense adonar-me’n, en l’obra del gran Miró.

Com alcalde, l’educació és una de les meves grans preocupacions, per això l’obra del Sr. Matt Lamb amb els infants mitjançant el seu “Projecte paraigües per la pau” m’ha impressionar gratament i, a més em fa sentir que, a l’igual que Joan Miró, no és un artista de “pedestal”, sinó que sempre és a prop de la gent.

Estic segur que l’artista irlandès Matt Lamb, reconegut mundialment, no sols pel seu excel.lent treball, sinó també pel seu compromís amb la pau i l’enteniment entre les nacions, trobarà a Mont-roig la mateixa força que el nostre poble inspirà a Joan Miró i que també, com ell, estimarà Catalunya i la seva gent.

Benvingut Sr. Matt Lamb, ens sentim orgullosos que un altre gran artista pelsigui les nostres platges i hi deixi petjada de la mateixa manera que abans ho féu el gran Joan Miró.

El seu record i sobretot la seva obra l’han fet immortal.

(1)                 Daniel Giralt Miracle, El crit de la terra.

(2)                 Joan Miró

(3)                 Martí Rom, Ressò Mont-rogenc (extra 1984).